… i també sobre la fotografia a Girona, una relació d’amor.
És un poti-poti d’idees, comentaris, històries, com un CV. La meva fotografia també és una mica així, amb temes ben diversos com en aquests dos exemples:
Amb aquesta cita, obre la Patti Smith el seu llibre “Babel”, frase amb la qual André Breton clou la seva antinovel·la “Nadja”
A la foto, quan encara eren uns marrecs, la Patti Smith i el seu primer amor Robert Mapplethorpe
Patti Smith és una reconeguda i influent artista del rock i Mapplethorpe, va ser un dels fotògrafs més reconeguts de finals del segle XX.
Soc Ramon Panosa, també em diuen AviMon. Vaig néixer a Girona a finals de 1955. Eclèctic, obsessiu de mena i boomer, puc mandrejar o engrescar-me apassionadament.
D’un temps ençà, crec que, més tard o més d’hora —digueu-ne desideràtum—, tornarà un nou classicisme, entès com un retorn a la reflexió, els continents al servei dels continguts i no al revés. I així deixar enrere la voràgine de youtubers i altres espècimens que semblen competir a veure qui la diu més grossa. Em recorden els “xarlatans” de fira, que amb la seva xerrameca galopant engalipen els més badocs i crèduls.
A onze anys em van regalar la meva primera càmera. Una Coronet. Des d’aleshores, la fal·lera per captar el que tinc davant del nas no ha parat. Fotografiava el meu entorn, amistats, la platja amb la família, l’internat on estudiava…
La càmera Coronet, la meva primera foto i una de l’internat.
El meu pare tenia aquesta antiga Pachette que l’hi vaig manllevar quan es va comprar la Nikkormat. Després, també la va deixar pel seu pes i embalum i, per sort meva, va acabar a les meves mans.
A divuit anys, amb l’amic Joaquim A, vam muntar un laboratori. Calia fer el procés complet, revelar els negatius i positivar. La nostra primera ampliadora fou del tot artesanal, el condensador seria un pot gegant de Cola-Cao i l’objectiu el de la Paxette. I nosaltres, uns passerells autodidactes.
A vint-i-un anys, majoria d’edat en aquella època, vaig comprar la meva primera càmera. Una mítica Nikon F de segona mà. Després vingué l’FM que durà anys i panys fins a la primera digital.
Sota un títol molt similar, el 1987 vaig escriure un detallat article que amplia tot el que aquí aniré desgranant. M’ho va encarregar el periodista Pau Lanao, que el va incloure al dossier «Fotògrafs gironins de postguerra fins avui» publicat al número 125 de la Revista de Girona.
Fins als inicis dels anys setanta, a Girona, fora de puntuals excepcions, les úniques activitats en el món de la fotografia eren els concursos que es feien a l’AFIC, l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de la província de Girona. Hi ha un llibre molt acurat sobre la seva història de la Fina Navarrete, on, cap al final, pàg. 135, explica les inquietuds que teníem els joves en aquells anys.
En aquells anys vaig fer d’aprenent del fotògraf Sebastià Martí. Li carretejava les bosses amb les càmeres, flaixos, bateries. També vaig conèixer en Jordi Mestre i Vergés, amb qui més tard compartiríem pis a Barcelona. Tenia el seu laboratori al carrer Minali, encara que qui més hi treballava era l’inefable Emili Massanas amb la seva incasable tasca de recuperar fotografia antiga, sobretot negatius, molts en plaques de vidre.
Edició 30-11-2024: Fa quinze dies que en Jordi Mestre i Vergés ha publicat a Inspai-Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, un acurat article sobre la seva llarga relació amb l’Emili Massanas, on desgrana un munt d’històries que ja formen part de la memòria cultural de la Girona de les dècades dels 70 i dels 80. No us el perdeu, perquè, a més, és molt amè.
Periòdicament, publica articles plens d’història i reflexions ben diverses on desgrana la seva saviesa, sobretot, pel que fa al romànic a l’Empordà
Uns aires renovadors se succeïen a Barcelona de la mà de l’Albert R. Guspi i Sandra Solsona. El 1973 van obrir la primera galeria comercial de fotografia d’Espanya, la galeria Spectrum. Més tard, el 1978, el mateix Guspi va fundar i dirigir el pioner CIFB, Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, per fomentar la docència, la divulgació i la producció fotogràfica, seguint el model de l’International Center of Photography (ICP) de Nova York.
L’exposició “Foto-Arte 75” va portar a la Fontana d’Or l’obra de grans fotògrafs internacionals i de joves autors del país, com Manel Esclusa, Joan Fontcoberta o Toni Catany. La mostra, la va organitzar l’AFIC, gràcies als bons oficis del seu president Carles Vivó, amb obres procedents de la galeria Spectrum de Barcelona. Aquesta exposició va ser un revulsiu per una generació de joves fotògrafs gironins. Vam veure de primera mà, que la manera com pensàvem la fotografia existia, que era real i possible.
Amb aquests aires renovadors, el 1980, amb en Quim Bosch i en Joan Comalat vaig fundar i codirigir la galeria Spectrum Canon de Girona. Fou una intensa i gratificant experiència que va durar tres anys i que, mal m’està dir-ho, va deixar petja a l’art gironí.
En són testimoni diferents articles periodístics, inclòs un de fa pocs anys, on s’explica amb tota mena de detalls aquesta singladura. Us proposo els dos següents:
El primer, del 1982, de Moisès Tibau al Punt Diari on, a més, en un requadre, hi podeu trobar com una justificació del projecte que vaig subscriure jo mateix.
I aquest altre, és un article molt ben documentat publicat al Diari de Girona el 2022 per Joan Colomer Camarasa, il·lustrat amb unes quantes fotos. Si pel que fos no el poguéssiu llegir a l’enllaç d’aquest diari, podeu trobar el mateix article al blog de l’autor.
Per suposat, tampoc podia faltar a la Viquipèdia.
El 1984 vaig ser membre del consell consultiu del Departament de Cultura de la Generalitat en motiu de la biennal Primavera Fotogràfica a Catalunya. També vaig organitzar les exposicions que es feren a Girona: una mostra de fotografia europea a la Sala Fidel Aguilar, i vaig comissariar l’exposició Onze Fotògrafs-Girona 84 i un cicle de conferències i debats. Al Diari de Girona (aleshores Los Sitios) hi vaig publicar una doble pàgina central sobre tot el que feia referència a aquesta edició de la Primavera.
L’exposició que més em va complaure, era fora del programa oficial. Havia reunit tot de fotògrafs professionals de les comarques que exercien des d’una botiga. Vaja, els fotògrafs de tota la vida. Vaig organitzar una macroexposició a la Fontana d’Or. La seva cara de satisfacció i agraïment el dia de la inauguració, ho deia tot. Mai havien tingut un reconeixement públic com en aquella ocasió.
El 1985, juntament amb en Josep Capellà vam obrir un estudi fotogràfic al centre de Girona. Sincerament, fou un fracàs. Tots dos veníem del que podríem anomenar fotografia artística, per la qual cosa volíem oferir un producte d’alta qualitat que ens impedia preus competitius. Podria allargar-me, però el fet era que com a comercials érem uns negats.
Sovint publicava a diferents mitjans de comunicació i vaig redactar molts dels texts dels programes de mà de la galeria Spectrum. Eren de divulgació i de crítica artística.
El 1986, a la Fontana d’Or, en el marc de la Primavera Fotogràfica va exposar George Rodger que havia sigut membre de la prestigiosa agència Magnum. Em van encarregar d’escriure sobre la seva obra en el tríptic de presentació. Fou el darrer text que vaig fer per una exposició.
Vaig deixar totes aquestes activitats, just quan aquesta efervescència començava a decaure. Una bona gernació de fotògrafs, sobretot de Barcelona i Madrid, sorgits durant aquests anys, es dedicaren a la docència i a la fotografia de caràcter més professional com retrat, industrial, moda, però uns quants mai han deixat de cultivar i produir fotografia lliure, creativa, fotografia d’autor i, de tant en tant, a exposar-la. La primavera Fotogràfica es va continuar fent fins al 2004.
El cuc de la fotografia, un cop inoculat, no et deixa. Durant una colla d’anys vaig dedicar-me, principalment, a fotografiar la família i els amics. Més endavant, durant un parell d’anys, em van contractar per fer casaments, que, per cert, pagaven prou bé. I fins avui, setembre de 2024, que reaparec de manera pública amb aquesta web.
Després de tanta formalitat, vull relatar quatre anècdotes de persones o de coses de les quals he parlat.
1— En una manifestació, un gris (policia franquista) m’amenaçava amb la porra i jo vaig brandar la meva càmera Nikon F. Ho va deixar estar, la meva “arma” era prou contundent.
2— El 1976 vaig compartir pis a Barcelona amb en Jordi Mestre i Vergés. Ell, tenia muntat un bon laboratori, però no donava per fer grans ampliacions, parlo, per exemple, d’un metre i mig per un metre.
En Jordi volia fer-ne dues, una de la Patti Smith en la seva primera actuació al país, a Badalona, i una altra d’una patata. Sí, d’una patata, per decorar el bar La Trumfa, tot un referent a la Girona d’aleshores.
Va enginyar dues meitats d’un tub de 30 cm de diàmetre i dos metres de llarg. En una revelaríem i en l’altra fixaríem. Dues persones fèiem rodar el paper baritat per cada meitat del tub i en Jordi, amb una esponja, treballava les reserves. Després de rentar-les a la dutxa les vam penjar a l’estenedor de roba del celobert o pati interior.
Resulta que una de les fotos va caure. Vam anar al pis corresponent a demanar-la. Una senyora de certa edat, de primer, ens va dir que esperéssim que ella ens la portaria. Tot seguit va tornar i ens va dir que passéssim a recollir-la, que mai havia vist fotos tan grans.
3— L’Albert R. Guspi sempre vestia de negre rigorós. Un dia que vaig anar al CIFB em vaig atrevir a preguntar-li per què. Em va contestar que era per no velar-se.
A la fotografia analògica si exposes la pel·lícula directament a la llum, es vela, la qual cosa vol dir que no es pot fer servir o, pitjor encara, si ja s’hi han fet fotos, es perden irremeiablement.
4— Entre fotògrafs professionals, a voltes, deien i es diu que treballen per la BBC.
BBC: Bodas, bautizos y comuniones.
