A la Fundació Mapfre
Barcelona, fins el 26 de gener
Una oportunitat única (o quasi) per resseguir la història i l’obre d’Henri Cartier-Bresson (1908-2004). S’hi mostren 240 còpies originals que pretenen resumir la seva incansable trajectòria al llarg de més de quaranta anys i quatre continents. La Viquipèdia detalla curosament tota la seva llarga vida, que podeu completar amb l’article que li dedica National Geographic
Si voleu endinsar-vos en una literatura més específica, recomano aquest llarg article profusament il·lustrat, tota una classe magistral.
I si encara voleu continuar veient imatges, en trobareu d’ordenades per temes en aquesta web.
De ben jove va tenir clar que volia dedicar-se a l’art. Primer fou dibuix i pintura on aprengué composició que aplicaria després a les seves imatges. La fotografia li va anar entrant a poc a poc, com per casualitat. Entre elles, la seva relació amb el corrent surrealista que, en certa manera, és omnipresent en quasi tota la seva obra. El seu treball és majoritàriament copsat al carrer i de manera molt natural. Si sortim a badar i ens deixem portar pel que passa davant dels nostres ulls, ens adonarem de com n’és de surrealista la realitat.
S’interessà i va conèixer els millors fotògrafs de l’època, tant europeus com americans, tots ells figurers cabdals a la història de la fotografia. Fins va fer-hi amistats i exposà juntament amb Walker Evans i Manuel Álvarez Bravo. Curiosament, aquest blog el vaig iniciar parlant d’aquest segon fotògraf.
Tornant a la realitat de què parlava, és just la manera que té de copsar-la que li ha merescut els epítets de l’ull del segle o el pare del fotoperiodisme. Des dels seus inicis va trencar motlles, començant per la càmera compacta, una Leica de 35 mm, lluny de les de mig i gran format que s’utilitzaven aleshores. Així és com es permetria moure’s amb rapidesa, sigui ajustant la càmera, sigui escollint el quan, el com i on prémer el disparador per retratar l’instant més adequat.
Anys més tard, ell mateix va definir-ho com l’instant decisiu. Ara bé, a voltes es confon amb fotos preses al vol, la instantània fotogràfica, fruit, precisament, de la innovadora tècnica dels 35 mm. Qualsevol pot arribar a prendre fotos d’instants atzarosos. No, l’instant decisiu és molt més que això, ja que cal tenir en compte la composició i el motiu o subjecte. Si voleu aprofundir aquest concepte, us recomano aquest article.
Haver estudiat dibuix i pintura li van anar a favor i moltes de les seves obres obeeixen a les regles
dels dos terços o de la proporció àuria.
A més del llarg article acadèmic d’aquest darrer enllaç, existeix un vídeo de la Disney on l’
Ànec Donald ens ho explica d’una manera enginyosa i instructiva.
Però veiem que diu el mateix Cartier-Breson:
“Per mi, la fotografia és el reconeixement simultani, en una fracció de segon, d’un fet i la rigorosa organització de formes percebudes visualment que expressen i signifiquen aquest fet.”
“La composició ha de ser la nostra preocupació constant, però en el moment de fotografiar ha de ser del tot intuïtiva, ja que ens enfrontem a instants fugissers en els quals les relacions són mòbils”
“La meva passió és la possibilitat de captar en una fracció de segon, l’emoció que el tema desprèn i la bellesa de la forma“
L’exposició està subtitulada “Mirar!, Mirar!, Mirar”. No pas com el fet de badar que he parlat abans, sinó precisament mirar d’una manera del tot activa, implicant-nos en el que veiem:
“Fotografiar, és posar el cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira. Heus aquí el genuí instant decissiu”. Henri Cartier-Bresson
