Al primer post d’aquest blog, parlava de la foto que més m’agrada, tota una icona per a mi: “La buena fama durmiendo” de Manuel Álvarez Bravo.
En aquesta ocasió us vull parlar de l’obra que més m’ha impactat, la de Diane Arbus (1923-1971).
Filla d’una família adinerada de Nova York, va passar de fer fotografia de moda a interessar-se per persones marginals, com d’un submon. El seu recurs era que els models fossin conscients que eren retratats i quasi sempre mirant descaradament a la càmera. El seu talent, aconseguir transmetre’ns un més enllà de la simple presència dels personatges, per tal de situar-nos en un món teòricament obscur que ens inquieta i, així, qüestionar-nos la mateixa existència. Podríem dir que és a prop dels corrents existencialistes?
Amb Diane Arbus, continuo en el cercle virtuós de la frase “La bellesa serà convulsiva o no serà” d’André Breton, ja que sovint titulen l’obra d’aquesta fotògrafa de bellesa inquietant, de bellesa fosca, estranya, del rarament bell.
Després de cinquanta anys de la seva mort per suïcidi, la seva obra continua despertant passions, rebuig i curiositat. No paren de publicar-se gran quantitat d’articles, estudis i biografies, sigui en el món digital com en l’analògic. Us proposo aquests quatre:
Aquí hi trobareu material docent amb un munt de recursos, com uns quants vídeos i altres enllaços. Aquí, un extens i profund treball de recerca que no deixa cap serrell solt.
Aquí una bona biografia, potser fantasiosa en algun moment, amb moltes fotos il·lustratives. I, finalment, aquí, un article ben entenedor del vessant més artístic, també amb moltes fotos.
